L'AMISTAT NO TÉ PREU

L'AMISTAT NO TÉ PREU

L'Helena tenia 15 anys i vivia a Barcelona. Era una noia molt simpàtica, responsable i intel·ligent. Tenia una família i unes molt bones amigues que l'ajudaven en tot el que necessitava i amb les quals podia confiar. Amb elles passava moments genials. Malgrat tot, la seva curiositat per la vida li deia que li faltava alguna cosa més.

Un dia l'Helena estava estirada al sofà de casa seva, quan, de cop i volta, li va passar pel cap, que no estaria gens malament acostar-se a les noies més populars de l'institut, aquelles que sempre anaven un pas més endavant que les altres. Hi va estar donant voltes i va decidir que ho faria. Que volia ser una més d'elles, sentir-se com elles. L'endemà va anar a parlar amb elles i els va preguntar si podia ser de la seva colla. Elles la van acceptar, tot i que d'una manera una mica freda.

L'Helena va començar a quedar sovint amb elles i de mica en mica va anar deixant de banda les amigues de sempre, aquelles que l'havien acompanyat en els bons i mals moments. Elles li deien que aquelles no eren una bona influència, però ella no els feia cas, no les volia escoltar.

Uns mesos més tard va començar a canviar la seva manera de vestir, després va començar a maquillar-se. Poc a poc va anar canviant el seu caràcter, va començar a sortir a les nits, a beure alcohol, a fumar, va deixar d'estudiar... Sense adonar-se'n va deixar de ser ella mateixa i es va convertir en una altra persona completament diferent a la que havia estat: una persona que mai no havia desitjat ser.

Un dia al capvespre, l'Helena anava caminant cap a casa seva, quan va passar pel costat d'un parc i va decidir asseure's en un banc a reposar. Va deixar la motxilla i quan era a punt d'asseure's va veure dibuixada amb rotulador permanent negre una mà amb una rodona al mig de la qual s'hi podia veure el signe infinit.

Quan ho va veure es va quedar parada. Era el símbol de la seva colla d'abans. Va recordar que ho havia dibuixat ella el dia que van formar la colla i que es van prometre que sempre estarien juntes i s'ajudarien i es farien costat les unes a les altres. Totes ho havien complert menys ella.

Es va quedar mirant aquella mà durant més d'un minut. Trobava molt a faltar les seves veus, les seves rialles, les seves abraçades...

Sense saber com li va caure una llàgrima, la primera llàgrima des de feia molt de temps. Aleshores es va adonar del que havia fet: havia deixat les seves veritables amigues per unes altres que la deixaven de banda i que l'havien fet canviar de manera de ser. I tot, per voler ser més, per voler ser una altra. Va pensar que l'amistat de veritat, els amics de veritat, t'accepten tal com ets i és el que elles sempre havien fet: l'havien respectada tal com era i no l'havien intentat fer canviar. Decididament havia de fer alguna cosa, aquella situació sense sentit no es podia allargar més.

L'endemà al matí va sortir de casa i va anar a l'institut. Va parlar amb la seva antiga colla i els va demanar perdó. Elles no van dir res. No calia. La coneixien molt bé i sabien que les seves paraules eren de debò. De fet, feia temps que sabien que tornaria. Una abraçada i un silenci van ser suficients per iniciar un nou camí endavant.

Créixer no és fàcil, però ho és més si ho podem fer junts.

L'amistat no té preu.

 

 

Natàlia Menció Gratacós

3r ESO B