A
l’estiu de fa cinc anys, quan acabava de fer deu anys, els meus pares i jo va
manar de viatge a Egipte. Va ser un viatge molt emocionant, tota una aventura,
segurament el viatge que més m’ha agradat de tots els que he fet fins ara, del
que en guardo un millor record.
S’ha de
dir que el viatge va començar amb molt mal peu. Quan vam arribar a l’aeroport i
va manar a recollir l’equipatge vam descobrir que no havien arribat les
maletes. Resulta que havien anat a parar a Madrid! En aquell moment ens va
caure el món a sobre, sort que havíem pujat la meva maleta petita i teníem una
muda de recanvi per a tots tres.
El
viatge, però, havia de seguir endavant, amb maletes o sense. Així, el primer
dia vam agafar un taxi perquè ens portés a l’hotel que estava situat a la
preciosa i caòtica ciutat d’El Caire. El conductor era un noi d’uns vint anys
més o menys, que em volia comprar per cinquanta camells. Els meus pares reien i
feien broma, però el noi insistia i insistia, i a mi no em feia cap gràcia!
Un cop
vam arribar a l’hotel vam descansar i no ens vam moure fins l’endemà, que ens
va venir a buscar un senyor d’uns cinquanta anys, que seria el nostre guia
durant els tres dies d’estada a la capital d’Egipte. Amb ell ens sentíem més
segurs. No és que la ciutat fos exageradament perillosa, però si ets turista,
dona i jove i a més no portes vel, és inevitable sentir que totes les mirades
es fixen en tu, cosa estranya i, la veritat, una mica incòmoda.
Durant
aquests dies vam conèixer una mica la ciutat, el seu centre històric, la zona
de restaurants i botigues, els mercats i la plaça principal que, de tan plena
de gent, semblava un immens ramat d’ovelles. També vam visitar una sinagoga i
les mesquites més importants de la ciutat, on m’havia de tapar les espatlles amb
un mocador per a poder entrar i no cridar l’atenció.
A les
quatre del matí del mateix dia ens arribaven les maletes (quina alegria!) i una
hora després començàvem una excursió pel desert amb 4x4. Totes les sortides les
fèiem molt d’hora perquè al migdia feia molta calor, una quaranta-cinc graus
difícils de suportar.
Vam
entrar al desert amb dos cotxes de policia a cada banda del comboi, escoltant
els visitants, perquè a Egipte és obligat tenir controlats tots els turistes
que entren i surten de les zones conflictives on hi ha bandes armades. Vam
poder veure les immenses i daurades dunes del desert i les tres piràmides més
famoses d’Egipte. Era realment fantàstic: unes enormes i majestuoses piràmides
que per dins es convertien en perillosíssims laberints. També vam poder admirar
la famosa Esfinx de Gizà. El quart dia vam agafar les maletes i vam pujar a
bord d’un creuer que durant uns dies ens permetria conèixer millor el país tot
navegant pel riu Nil. En el creuer vam fer excursions molt interessants. Vam veure
impressionants temples dedicats als déus més adorats pels egipcis. Vam veure la
tomba de Tutankamon I la Vall dels Faraons, on ens van explicar com enterraven
els antics egipcis, que els treien el cervell pel nas I més coses que feien
força fàstic però que està bé saber. També vam fer un bon trajecte amb camell
vora uns immensos penya-segats per anar a veure un poblet costaner típic i la
seva escola, els seus carrers, la seva manera de viure.
En el
creuer vam conèixer una parella de nois homosexuals del centre d’Espanya, i ens
vam fer molt amics. Eren molt simpàtics i un dia que el meu pare es va trobar
malament i es va haver de quedar al vaixell ens van acompanyar a terra i ens
van fer de guardaespatlles.
El
penúltim dia, a les cinc de la matinada vam arribar a la Presa de Suan, on
calia fer un gran desnivell. Va ser una experiència molt interessant perquè a
la resclosa, vam haver de fer servir un mecanisme molt curiós: com una mena
d’ascensor per vaixells.
També recordo
molt bé el sopar de comiat del creuer, perquè qui volia es disfressava d’egipci
i jo em vaig posar un vestit blau molt bonic i em vaig passar la nit ballant.
El
darrer dia el vam passar a la ciutat d’El Caire. VA manar a la medina, un
laberint de carrerons estrets i plens de vida, de gent, d’olors i de colors.
Després vam sopar a la Plaça Central, on no hi cabia ni una ànima més. De
sobte, vam observar com la lluna s’anava fent més i més petita i desapareixia
completament. VA ser un eclipsi lunar espectacular, un meravellós darrer record
per un viatge difícil d’oblidar.
Va ser
la descoberta d’una cultura molt diferent a la meva, però immensament rica i
interessant.
