L'AMISTAT
NO TÉ PREU
L'Helena
tenia 15 anys i vivia a Barcelona. Era una noia molt simpàtica, responsable i
intel·ligent. Tenia una família i unes molt bones amigues que l'ajudaven en tot
el que necessitava i amb les quals podia confiar. Amb elles passava moments
genials. Malgrat tot, la seva curiositat per la vida li deia que li faltava
alguna cosa més.
Un
dia l'Helena estava estirada al sofà de casa seva, quan, de cop i volta, li va
passar pel cap, que no estaria gens malament acostar-se a les noies més
populars de l'institut, aquelles que sempre anaven un pas més endavant que les
altres. Hi va estar donant voltes i va decidir que ho faria. Que volia ser una
més d'elles, sentir-se com elles. L'endemà va anar a parlar amb elles i els va
preguntar si podia ser de la seva colla. Elles la van acceptar, tot i que d'una
manera una mica freda.
L'Helena
va començar a quedar sovint amb elles i de mica en mica va anar deixant de banda
les amigues de sempre, aquelles que l'havien acompanyat en els bons i mals
moments. Elles li deien que aquelles no eren una bona influència, però ella no
els feia cas, no les volia escoltar.
Uns
mesos més tard va començar a canviar la seva manera de vestir, després va
començar a maquillar-se. Poc a poc va anar canviant el seu caràcter, va
començar a sortir a les nits, a beure alcohol, a fumar, va deixar d'estudiar...
Sense adonar-se'n va deixar de ser ella mateixa i es va convertir en una altra
persona completament diferent a la que havia estat: una persona que mai no
havia desitjat ser.
Un
dia al capvespre, l'Helena anava caminant cap a casa seva, quan va passar pel
costat d'un parc i va decidir asseure's en un banc a reposar. Va deixar la
motxilla i quan era a punt d'asseure's va veure dibuixada amb rotulador permanent
negre una mà amb una rodona al mig de la qual s'hi podia veure el signe
infinit.
Quan
ho va veure es va quedar parada. Era el símbol de la seva colla d'abans. Va
recordar que ho havia dibuixat ella el dia que van formar la colla i que es van
prometre que sempre estarien juntes i s'ajudarien i es farien costat les unes a
les altres. Totes ho havien complert menys ella.
Es
va quedar mirant aquella mà durant més d'un minut. Trobava molt a faltar les
seves veus, les seves rialles, les seves abraçades...
Sense
saber com li va caure una llàgrima, la primera llàgrima des de feia molt de
temps. Aleshores es va adonar del que havia fet: havia deixat les seves
veritables amigues per unes altres que la deixaven de banda i que l'havien fet
canviar de manera de ser. I tot, per voler ser més, per voler ser una altra. Va
pensar que l'amistat de veritat, els amics de veritat, t'accepten tal com ets i
és el que elles sempre havien fet: l'havien respectada tal com era i no
l'havien intentat fer canviar. Decididament havia de fer alguna cosa, aquella
situació sense sentit no es podia allargar més.
L'endemà
al matí va sortir de casa i va anar a l'institut. Va parlar amb la seva antiga
colla i els va demanar perdó. Elles no van dir res. No calia. La coneixien molt
bé i sabien que les seves paraules eren de debò. De fet, feia temps que sabien
que tornaria. Una abraçada i un silenci van ser suficients per iniciar un nou
camí endavant.
Créixer
no és fàcil, però ho és més si ho podem fer junts.
L'amistat
no té preu.
Natàlia Menció Gratacós
3r ESO B
